(o basta ya de tanta etiqueta… así… así de claro…) per Míriam Escurriola

Un dia, ara ja farà uns tres anys, vaig començar amb Les Impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) un procés de creació que ha estat la meva caixa de Pandora particular. I el que va sortir quan la vaig obrir fou un tsunami de noves experiències, de valentia, de ganes de canviar el món… i també un allau de prejudicis, d’una mena de xip que tenia implantat des de ves a saber quan i per ves a saber qui que era moralitzant, “carca”, carrincló i simplista. I que no formava part de mi. I que no volia reconèixer com a meu.

Així va començar el procés de creació de “Limbo”. Escoltant molt a gent meravellosa i brillant.

I així vam crear la història de l’Albert, que un dia fou la Berta. I que transitava per un llimb.

“Les revolucions es produeixen sempre en els carrerons sense sortida”…

Ressona en mi de manera completa i profunda aquesta frase de Brecht. I la podem ubicar ara en un espai diferent, ampli i diàfan, com és la nova Sala Beckett i el seu cicle, encara en programació vigent, “La revolució dels gèneres”.

Repensar la identitat i el gènere forma part d’un canvi de paradigmes profunds que vivim en el nostre present més radicalment actual. Però la cosa ve de lluny… i les generacions passades, en molts casos estigmatitzades i arraconades en aquests carrerons sense sortida, formen part també d’aquest canvi de paradigma de manera substancial. No només com a llegat sinó com a part activa del canvi, del qüestionament i de la diferència. Això és tan universal com el fet que sobre la nostra identitat de gènere i també sexual pesa encara, s’arrapa i s’enganxa amb força, la moral.

Em sembla important sentir que els canvis formen part de tots, fins i tot de l’inconscient col·lectiu de molta gent valenta, lluitadora i autèntica que des de principis del segle XX alçava una altra veu sobre què sóc, quins genitals tinc, quin gènere m’atorguen o em resulta propi, a qui estimo i amb qui me’n vaig al llit.

Però ara, a la Beckett i fins el 20 d’abril; aquest cicle ha programat una sèrie d’activitats (conferència amb taller pràctic) i espectacles per tal d’obrir un espai divers i ampli de reflexió. Així que el codi binari, per aquells que encara el tenen com una referència, trontolla cada dia més.

Cito la wikipedia… que en aquests casos de qüestionament i per començar a desmuntar el concepte, “a mí me pone”:

El binarismo de género, referido también como género binario, es la clasificación del sexo y el género en dos formas opuestas y desconectadas de masculino y femenino.1 2 3 Es un tipo general de sistema de género. Como uno de los principios esenciales del generismo, puede describir una frontera social que desalienta a las personas a cruzar o mezclar roles de género, o de identificarse con tres o más formas de expresiones de género simultáneamente.

Només de llegir-ho comença l’escletxa, el sisme, la crisi… I si sóc el que vull ser i no encaixo en un calaix que m’assignen? I qui és ningú per assignar-me’l? I quant de pes, com deia abans, de la moral hi ha en tot això?

En l’espai del cicle “La revolució del gèneres” les preguntes, els marcs de reflexió, les noves propostes de marcs conceptuals per sentir amb llibertat el fet d’encetar-ne de noves, la revisió i crítica d’idees preconcebudes o autoimposades i l’expressió de la diferència viscuda com un fet vital i no pas una amenaça; són una atmosfera transformadora i plena d’oportunitats per canviar.

Si alguna cosa li demanem al teatre és la seva implicació en la transformació social a través en gran part de la catarsi i gràcies òbviament a un discurs i uns materials dramatúrgics potents.

En el cicle a banda d’activitats hi ha programats tres espectacles per aprofundir des de la creació i la ficció també en trencar aquests paradigmes.

“Hem arribat a la igualtat legal, però no a la real. Aquest buit es deu al marc simbòlic cultural, que és el que veritablement ha de canviar. Nosaltres volem transformar-lo començant amb la ficció”, comenta la comissària del cicle Laia Grau.

“Crotch”, “Limbo” i “Eva i Adela als afores” (els dos darrers encara en cartell) són aquests espectacles. Des de prismes diferents, des de posicionaments i preguntes pròpies, des de llenguatges molt diversos del dispositiu escènic i dels codis en joc; tots ells ens conviden a tenir una vivència a través de l’Art.

Diu el personatge de l’Albert a “Limbo”: “Per què he d’encaixar jo en un món que es tristament binari? És que no pot canviar el món? 

Que canvii collons… que canvii”

I amb intenció de depertar la vostra curiositat, algunes petites  portes obertes…

http://www.salabeckett.cat/espectacle/limbo/

http://www.salabeckett.cat/espectacle/eva-adela-als-afores/

https://vimeo.com/207276150

http://www.pensamientocritico.org/miqmiss0610.htm

 

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here