per Albert Alemany

El passat 3 d’Abril es va clausurar la 28a edició de la Mostra d’Igualada – Fira de Teatre infantil i juvenil. Aquesta Mostra s’està consolidant any rere any en el panorama teatral del nostre país i cada cop podem veure propostes més interessants i més lligades a la realitat que ens envolta. Lluny queden els temps on el teatre infantil era vist com un subproducte d’escassa qualitat, on el que més importava era entretenir als nens sense cap mena de pretensió artística. Per altra banda la Mostra es va omplint, cada cop més, de propostes que volen ocupar un espai on mai abans s’hi havia posat l’accent, el teatre destinat a vosaltres, els joves.

Fins ara, l’hàbit d’anar al teatre estava molt introduït amb els nens fins als 10 o 12 anys, però què passa amb el públic jove? Generalment els adolescents us costava trobar propostes teatrals que connectessin amb vosaltres, perquè l’oferta era per a massa petits o directament anaven a veure obres de teatre per adults.

Gràcies a l’àmplia oferta que trobem en produccions destinades a públic infantil, hi ha un hàbit adquirit a l’hora d’anar al teatre entre els nens i nenes de 6 a 12 anys. Però què passa quan aquests nens i nenes entren a l’adolescència? Sembla que hi ha una desconnexió entre el públic jove i el teatre. I quan els joves arribeu a l’edat adulta serà molt difícil que torneu a agafar l’hàbit d’anar al teatre regularment.

Afortunadament aquesta tendència cada cop està canviant, i gràcies a festivals com la Fira de Teatre d’Igualada, serveixen per aglutinar propostes de qualitat que connecten amb un públic com vosaltres. Propostes com  Euria (Pluja) de Markeliñe, El col·leccionista de pors de L’Estenedor Teatre, Limbo de Les Impuxibles o A mí no me escribió Tennessee Williams de Cia. Roberto G. Alonso; són obres de temàtica arriscada, amb un llenguatge teatral contemporani, que barreja estils i fusiona gèneres, on hi ha un diàleg permanent entre la música, la dansa i l’art  multimèdia. Aquestes obres les vam poder veure a l´última edició de la Mostra i busquen obrir-se pas entre el públic juvenil.

Però no només es tracta de buscar nous públics, aquests espectacles el que fan és ampliar la visió que molts tenen del teatre, mostrar que el teatre no és un art convencional i reaccionari. Mostrar que el teatre està lligat íntimament amb el present que vivim i és un reflex de la nostra realitat.

L’èxit d’una obra com Ragazzo d’Oriol Pla, no fa més que confirmar que el fet que els adolescents no aneu al teatre, no és perquè no us agradi. Més aviat, és perquè fins ara no heu trobat propostes que parlessin de vosaltres o connectessin amb vosaltres. A països com Alemanya, ja fa molts anys que es realitzen aquest tipus de propostes. Serà perquè el teatre forma part d’una manera més activa de la seva vida quotidiana, o perquè són conscients de l’enorme valor pedagògic que té el teatre. El fet és que el públic jove és massa valuós per deixar-lo perdre.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here