per Àngels Bassas. Actriu, escriptora i docent a ESART

Quan em demanen que escrigui un article pel bloc d’Esart em venen al cap molts temes: la necessitat de les arts escèniques, la literatura i l’art en general a les nostres vides. La importància dels nens, el teatre familiar i l’educació. L’ensenyament a les escoles i a casa. La incursió de les xarxes a les nostres vides…i un llarg etcètera.

Però avui em centraré en un sol tema.

La crisi. Econòmica. Vital. Laboral. Vocacional. De valors. De pensament. De tolerància. D’empatia. De generositat. D’amor. La ditxosa i massa famosa i massa llarga ja “crisi”.

Segons un article del 2016, només un 8% dels actors espanyols pot viure de la seva professió.

I malgrat tot, grans professionals que porten anys batallant, i molta gent jove amb molt talent que comença, tenen el coratge de seguir intentant crear. A molts d’ells se’ls hauria de cuidar molt més, perquè vetllen per la cultura d’aquest pais, un bé importantíssim que ajuda al nostre estimat públic, a la nostra societat, a compartir vivències, emocions i connexions màgiques catàrtiques, per a intentar fer-nos millors persones. Perquè com deia federico Garcia Lorca, “Un pueblo que no ayuda y no fomenta su teatro, si no está muerto, está moribundo”

La crisi que afectat de ple al nostre sector fa que professionals de la interpretació amb una llarga trajectòria, visquin malament o es vegin arraconats per una mena d’star sistem marcat a vegades per criteris d’influència als “mass media” enlloc de per criteris de qualitat. Actualment actors, i sobretot actrius, han de treballar en múltiples feines per poder seguir creant. Perquè no ens enganyem: les dones ho pateixen molt més que els nostres companys homes. Històricament a la literatura dramàtica i repartiments en general hi ha molts més personatges masculins que femenins. No hi ha papers per a totes les boníssimes actrius d’aquest pais. Afegiu-hi l’edat… O ser mare… Tenim moltes més estudiants dones que homes a les escoles de teatre… Observeu també que hi ha moltes menys dones en posisions de poder que no pas homes, menys directores teatrals o dirigint o gestionant teatres. Diu Siri Hustvedt al seu assaig sobre Art, Feminisme i Ciència que, com a reacció, les dones necessitem una gran dosi de “grandiositat” i una percepció inflada del propi jo, per poder fer front al sexisme que encara impera, on encara se’ns tracta amb condescendència, por i prejudici, classificant la feina artística d’una dona d’art “femení”. Com si l’art tingués sexe. Això ens crea una necessitat suplementària de treballar amb ànsia amb l’obstinada creença de que val la pena. I si, Siri, és veritat i també és cert que val la pena. Jo mateixa sóc mare treballadora, i compagino ser actriu, escriptora i docent. I certament treballo moltíssim per aportar un granet de sorra a la cultura. Perquè adoro la meva feina, i perquè necessito crear i comunicar emocions.

Però l’art no hauria de tenir etiquetes ni hauria de tenir tantes dificultats per a desenvolupar-se.

L’art és art: una cosa que arriba al fons del cor, que et transforma, que et fa pensar, que et fa ser millor persona i que et fa veure les estrelles i la grandesa del món i l’ésser humà. Sense necessitat de posar-hi una etiqueta de gènere, procedència o condició.

L’art és l’aliment dels nostres esperits. Vetllem per ell.

Somiem junts i ajudem-nos tots plegats per a conservar-lo i fer-lo créixer.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here