per Ona Pla

Si t’oferissin la possibilitat d’omplir estadis, actuar als millors teatres, sortir a les millors pel·lícules de Hollywood, ser famosa i tenir milers de fans, algú diria que no, d’entrada, sense dubtar-ho un segon?

Fa temps que el meu ego i jo anem mantenint converses sobre el tema èxit i creieu-me que el tema és trepidant!

Molt sovint ens classifiquem i valorem segons els ulls i criteri dels demés.  Si la gent diu que sóc simpàtica, dedueixo que ho sóc. Si la gent diu que sóc bona intèrpret, o bona creadora, això, em dóna ales per seguir creient que allò que estic fent té un valor.  

Però que passa amb la nostra veueta interior (sovint “ningunejada” per nosaltres mateixes) que també ens fa de brúixola des d’un lloc bastant més fiable?  Ningú ens coneix millor que nosaltres mateixes. Al cap i a la fi, hem compartit totes les hores, minuts i segons de totes les nostres experiències viscudes.

Com és que li donem més valor a la valoració externa que a la nostra pròpia? Aquí, segons el meu parer, és on comença el “lío”.

Com no he de voler ser Lady Gaga si omplir estadis, vendre milions de discos, sortir a tots els diaris i televisions i guanyar Grammys és el màxim reconeixement?

En aquesta equació, però, sovint ens saltem la pregunta més important: a mi què em fa feliç?

Són incomptables els casos de famoses/os de diferents àmbits que estan a “la cima del éxito” han declarat sentir-se buits, havent perdut el sentit de la vida i en alguns casos fins i tot han acabat suïcidant-se.  

Això em planteja dubtes sobre si realment la fama no ens allunya dels nostres objectius més interns i reals.

Òbviament, hi ha molts casos de gent famosa aparentment feliç on crec que generalment la fama ha estat una conseqüència del seu art.

Com qualsevol negoci, nosaltres com a artistes necessitem consumidors del nostre art i això pot acabar resultant en un reconeixement social de la pròpia persona a diferents nivells.  No crec que sigui necessari però, mesurar la qualitat artística d’un mateix sota aquest barem.

Per a mi, si escolto aquesta veueta de la qual parlava abans, cada cop se m’evidencia més que el meu èxit personal no ve definit pel reconeixement social.  He de reconèixer que a vegades l’ego s’encarna en dimoniet i em fa un embolic, però per sort, estic aprenent a domar-lo.

Potser sí que d’aquí a un temps el meu objectiu genuí sigui fer una macro gira fent música pop amb 20 ballarins darrere i com a conseqüència, ompli estadis, guanyi un Grammy i sigui famosa.  Si és així, procuraré donar-li validesa. Però, per ara, la meva felicitat em guia per una pista de muntanya més alternativa.

I a tu? Cap a on et guia?

SHARE
Previous articleCom ens definim?
Next articleDreceres

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here