per Numil Guerra i Robelló

Imatge de Caspar David Friedrich “Dona davant l’albada” (1898)

Quan ets infant el món imaginari i el real no tenen cap frontera, és més, com diuen els americans fan un melting pot dins de la realitat de cada petit ésser viu.

La finalitat de l’art no és més que aquesta: fer possible l’imaginari, el somni de qui l’experimenta sigui interpretant-la, visionant-la o fent-la possible amb la seva labor. Calderón de la barca es refereix això quan diu: “la vida és sueño y los sueños, sueños son”.

Així doncs fem perceptible un horitzó invisible: la utopia de l’art.
L’ofici de l’art és deixar espai a les possibilitats, portar la humanitat a caminar en consciència que aquesta utopia és un paisatge on observar i aprendre a viure en pau en la nostra petita comunitat, la Terra. Deixar espai al saber comú, la natura, i ser uns observadors oberts a l’aprenentatge que puguem extreure’n.

És crucial tenir clar amb quina direcció un treballa perquè un munt de detalls, importants però que no deixen de ser focalitzats, poden allunyar-nos del que realment ens pertany; escoltar diferents versions d’allò que fem, llegir sobre aquella temàtica, compartir en converses sense fí la visió global de l’obra ens ajudarà a caminar cap aquesta idea llunyana, que primer és concepte i a poc a poc es torna realització.

Una vegada aquesta primera fase d’enamorament i estudi profund de la peça (com a unitat de composició) ha passat, passem de la realització a la representació, és a dir recrear un present.

La representació de l’art és una onada expansiva d’un fet concret. Aquest fet s’inicia, sigui per creació o interpretació de la peça, en una visió híper conscient de l’Ésser sobre l’existència. Són paraules grosses i pomposes, això sembla, però tant és difícil de descriure-ho que només podem fer-ho creant o interpretant.

Així que per a qualsevol lector incrèdul, invito que busquin la seva pròpia definició d’aquest fet tan bàsic, la seva pròpia percepció de l’existència com ésser humà, per iniciar un camí d’estima cap a tot allò que desconeix, indescriptible, indesxifrable inclús utòpic.
Si en la realització de la creació artística hi ha totes aquestes característiques estètiques, junt amb un treball individual i en equip profund, la re-presentació de la peça no perd aquesta essència. Per tant el més conegut com a “fer funcions” no ens serà difícil de mantenir aquest amor inicial cap a la peça que ens vincula a l’art.
L’estima de la utopia de l’art és doncs crucial en la nostra formació per a poder despertar aquesta mateixa estima en la comunitat que ens observa. És fer avançar la humanitat cap a un camí a cegues que no és fàcil. Ningú mai ha dit que l’existència fos simple, és senzilla però imperceptible als ulls de qui no vol mirar. Fem-ho, caminem cap a l’horitzó!

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here