Per Cesc Casanovas

“Sóc un artista i el que jo faig no és comercial”, crec fermament que quan un productor sent aquesta frase entra en pànic, i em refereixo a quan un productor d´espectacles ha d’invertir en dit artista, quan és així, crec que comença un malson per a aquest. Normalment el productor pica a la porta del qui és un actor més o menys reconegut, i si a més és un bon comediant, ja ho tenim! El que normalment no s’espera el productor d’arts escèniques, és que el reputat comediant, conegut per sortir en un programa d’èxit de la televisió, de cop i volta es torni boig i no vulgui fer res del que fa a la tele en un escenari!

Com??

Sí, heu sentit bé amics, el de la tele no vol fer res del que fa a la televisió. Perque ell, tot i ser reconegut mitjançant la tele, és un actor de teatre en essència! I el teatre és un altre llenguatge, no es poden barrejar naps i cols!

Bé, arribats en aquest punt, és obvi que en un teatre un no farà mai el mateix que a la televisió, però, per exemple, potser l´artista pot reproduïr personatges que l’han fet popular a la petita pantalla… No! Això mai! És un espectacle de creació pròpia, i l’artista és un artista amb majúscules! “Què us penseu! Que jo em venc? Que només sé fer el que faig a la caixa tonta?! A més (compte…) jo no només sóc actor, jo també sóc autor! I no vull fer res comercial a l´escenari! Abomino del que dóna calers, però això sí, vull cobrar el triple del salari mínim, que surto per la tele carai!” No, saps què, podria dir el productor, jo també abomino de fer coses que donin diners, és massa lio de papers, el que farem no serà gens comercial, de fet com menys gent vingui millor. No volem fer res que generi guanys, jo tampoc sóc un venut, tu faràs el que et doni la gana i jo també, actuaràs “de gratis”.

En aquest cas, per evitar un desastre natural, hagués anat bé que el productor en qüestió hagués pronunciat les paraules màgiques: de gratis. Cal avisar que sovint hi ha productors que usen massa aquesta expressió, però llavors no m´atreviria a parlar de productors: Què dimoni produeixes si no pretens pagar a ningú?? Però això són figues d’un altre paner. En el cas que ens ocupa, però, el productor jove té ganes de fer coses diferents, té capacitat de risc, trobarà els diners d’on sigui (el seu repte preferit) i no vol fallar-li al gran actor que no vol fer coses comercials al teatre. Així que, endevant!

Finalment arriba el gran dia, el dia de mostrar a la productora amb Director Executiu inclòs, quina és la feina que s’ha fet en el primer mes d’assaig. El nostre jove productor, que finalment ha apostat pel conegut actor, ha convidat al seu cap, al “Boss”, que ve a fer de públic en aquest definitiu assaig. També ha vingut un amic escenògraf del mateix, i en total tenim cinc persones fent de públic. Per l’actor és una sorpresa, i quan el nostre amic li ho explica al artista, aquest fa cara de pocs amics.

“Encara estem en Working-Progress eh… Que no esperin veure resultats ja!” El nostre aprenent de productor riu per diplomàcia, i no sap què dir, doncs això del Working-Progress no ho ha acabat d’ entendre.

I comença. L’ assaig comença.

L’actor agafa un micròfon amb peu inclòs i comença a cantar, de cantar passa als crits i en dos minuts el director executiu, l’escenògraf, una secretària i un amic calb, amb ulleres de pasta i un tattoo al coll, comencen a estar tots dutxats de saliva. L’actor famós intensifica els crits. En aquest precís instant, algú comença a deixar caure uns vuit quilos d’espessa papilla sobre el cos de l’intèrpret, gran efecte escenogràfic! Visca la lluita d’elements a escena!

Però serà comestible la papilla? Sembla que no, a l’actor li comencen a venir baques, però aguanta com un bon professional i incorpora el vòmit en l’actuació. Enmig de tanta papilla no es distingeix res, tampoc que l’actor ja ha perdut una lentilla. Aquest, en ple Working-Progress i guinyant un ull, veu que ningú no riu en un moment en que el públic se suposa que havia de riure. Així que tens i condicionat perque l’ escena no està produïnt l’ efecte desitjat, l’artista decideix treure’s el tanga al bell mig de l’escenari. Sí, he dit tanga, l’única prenda que vesteix. Per sort , la papilla li cobreix “los pendientes reales”, però atenció, amb un cop d’efecte, o més ben dit de membre viril, l’actor, fent un efecte látigo amb aquest, envia cinc-cents grams de papilla a la cara del nostre “Boss”. PATXAAAFF!

I FINAL.

Per educació no reproduïré aquí la conversa que van mantenir el nostre aprenent de productor i el seu Director Executiu després del definitiu assaig.

Finalment la productora va decidir que només seguiria amb el projecte, si el nostre actor/creador acceptava que entrés un director denominat per ells, per a ajudar a fer funcionar l’espectacle. El nostre actor va claudicar vist que només quedaven dues setmanes per estrenar.

I així és com va desaparèixer l’escena del tanga de l’espectacle i va tirar endevant el projecte. Tot i això, l’actor sempre va mantenir el cop de mal.luc per llançar alguns grams de papilla a les primeres files, cosa que gràcies al nou director, sempre va fer riure.

L’espectacle va prosperar, però mai no va ser un èxit, i no es va recuperar el diner invertit tot i ser un espectacle econòmic. Un fracàs? Això no s’ha de dir mai!

A aquella cojuntura productora-actor/creador, sempre li va quedar poder dir allò de: “era un espectacle massa bò, que la gent no va arribar a entendre mai…”

Per sort, el nostre jove productor va aprendre moltes coses, i va tenir més responsabilitat en el següent espectacle de l’empresa. Pels pèls, i és que aquesta feina és això: un risc constant.

SHARE
Previous articleSabor a Festival
Next articleCosmetic CV Surgery

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here