per Edu Pericas

Plàtans, llet, sèmola, pèsols… Plàtans, llet, sèmola, pèsols… Plàtans, llet, sèmola, pèsols… I bolquers! Que no m’oblidi els bolquers! Plàtans, llet, sèmola, pèsols i bolquers! I amb aquest mantra entro, convidat per un altre productor amic, a veure l’assaig d’un espectacle de creació d’un actor-autor televisiu on, segons afirma, el veurem en un registre desconegut fins ara explotant la seva faceta d’artista en majúscules! Ai quina por…

Desprès dels inaugurals cants davant d’un micròfon, amb peu inclòs, arriben els primers esgarips, i el meu cap ja desconnecta; si els plàtans han de durar fins dilluns, millor no els agafo molt madurs… I no torna a connectar fins que l’actor, abillat únicament amb un minúscul tanga, queda cobert per vuit quilos d’espesses farinetes que algú ha deixat caure al seu damunt… L’escena culmina quan el cos li demana, només a ell, arrancar-se la diminuta calça i sacsejar els malucs arítmicament per esquitxar de pasta de sèmola a la pacient concurrència… Fade out de la música, i fosc. De sèmola millor en compro dos paquets…

‘Catàrtic, eh?’, m’interpel·la el jove productor mentre espera a que el popular actor, desprès de netejar-se i enfundar-se en un barnús daurat, es torni presentable, tot i que per mi trigarà molt més temps a tornar-se digne de ser presentat…

‘Entre d’altres coses…’, contesto, fals, fingit, sense mostrar cap intenció d’entrar a definir-les. En aquest moment són milers els dubtes que, per deformació professional, assalten el meu cap; Catàrtic, per a qui? Per a l’actor o per al públic? Qui voldrà veure a un actor vivint la seva catarsis onanista diària? Hi ha públic que vulgui veure-ho? Hi ha públic que vulgui pagar per veure-ho? Hi ha públic que vulgui pagar per veure-ho suficient com per omplir un teatre cada nit? I a quin preu? Què val aquesta catarsis? 26, 12, 3 euros? Amb o sense descompte d’Atrapalo?      

–Què, què? Què t’ha semblat? Ja et vaig dir que en veritat sóc un artista i que el que jo faig no és gens comercial…– li baladreja el televisiu actor, encara foll d’adrenalina, al seu inexpert productor.

I com que jo també he estat en aquesta situació, com que jo també em vaig enlluernar amb la popularitat d’un actor que em va triar per produir-li la seva pròpia catarsis, com que jo també em vaig deixar seduir pels processos creatius de famosos sense control, com que jo ja hi he perdut diners en espectacles similars, decideixo optar per un mutis teatral i, aprofitant el llarg silenci, faig el gest amb la mà de ‘ja et trucaré’, i desapareixo de la gèlida sala d’assaig. Congelats, els pèsols els compraré congelats i no de llauna.

Quan surto al carrer respiro alleugerit al recordar que per a la meva propera producció ja tinc adaptat el text d’una comèdia que ha triomfat a França, contractades unes fantàstiques actrius a qui els encanta l’obra, el meu equip artístic habitual treballant en el projecte i el segon millor director d’escena que he pogut pagar a punt d’iniciar els assajos, i penso que, si bé amb aquesta no guanyaré cap Max ni em faré ric, confio que almenys em permetrà seguir comprant plàtans, llet, sèmola i pèsols.

I bolquers! Que no m’oblidi els bolquers!    

 

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here