per Ignasi Mena

Podem estar d’enhorabona: la responsabilitat de l’art (i de les indústries culturals) està sent qüestionada amb molta força. De debò reflecteix l’art (i les indústries culturals) els nostres valors? De debò considerem que els artistes (i els productors i productores) actuen amb la seriositat i el rigor que s’esperen d’ells? Som els i les artistes que podríem ser…?
Gran part de l’interès que un moviment com el #MeToo té en l’actualitat és, precisament, que aquesta crida al respecte i a la responsabilitat no és nova. L’ésser humà fa segles que es recorda a sí mateix, mitjançant tota una sèrie de recursos, que s’ha de fer càrrec de la seva pròpia vida, del seu benestar i de la convivència. Diguem que sempre ens hem dit els uns als altres que les coses han de ser (i poden ser) d’una altra manera. Però potser no disposàvem de les paraules per dir-ho. O de l’ímpetu. Que la urgència i la importància dels temes a tractar no ens faci oblidar l’altra cara de la moneda: a vegades les nostres queixes, o els nostres suggeriments, no arriben perquè no tenim prou força. O perquè no som prou rigorosos. O perquè no aconseguim expressar-ho amb la suficient seriositat.
Rousseau va escriure la seva famosa Carta a D’Alembert després de l’anunci de l’obertura d’un nou teatre a Gènova. No ho va fer per criticar l’obertura del teatre, ni tampoc ho va fer per expressar un rebuig respecte a les arts escèniques. D’entrada cal recalcar que ell era dramaturg. I de fet les seves Confessions i els seus Somis deixen clar el paper importantíssim que les ficcions, escèniques i no escèniques, van tenir en la seva formació i el seu pensament. Ara bé, la qüestió tenia a veure amb si les arts escèniques, i en particular la seva relació amb el públic, són conscients de la seva responsabilitat social. Respon l’art a les necessitats de la població? De debò ajuda, o més aviat aliena al públic? És possible que el reflex de la injustícia damunt de l’escenari no provoqui una reacció política, sinó que l’adormi?
Els crits del MeToo m’obliguen a qüestionar, a posar sota el focus, les llàgrimes que plorem a escena. I més encara si recordem que “Tot el món és un escenari”, que deia Shakespeare, i que les llàgrimes reals i les fingides no estan tan lluny les unes de les altres. Un treball artístic profund ha de poder reflectir que el teatre ja fa anys que no és el d’abans. O, més ben dit, que hem de posar fi a la ficció d’un teatre “aliè” a la societat, a la política, a la injustícia, Però per saber això no només hem de saber llegir les llàgrimes del teatre, sinó veure com les nostres llàgrimes també són profundament teatrals.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here