per Àlex Fortuny

En els últims anys hem pogut veure com se’ns ha facilitat, aparentment, l’accès a la informació a través d’internet. Aquesta universalitat sense igualtat ens fa sentir que tot el coneixement és al nostre abast, però informació i coneixement son dues coses ben diferents.

Quan comencem a parlar, no ens cal saber el que és un sintagma nominal o un pronom. L’aprenentatge del llenguatge és un procés natural, i tots els éssers humans que viuen en societat adquireixen (alguns més i d’altres menys) una competència bàsica per a poder comunicar-se amb els altres. Passa de la mateixa manera amb la música. Preguntant-nos si allò que toquem amb els nostres instruments o allò que escoltem ens agrada o no, anem perfilant la nostra identitat musical. Per altra banda, intelectualitzar (què malament que sona en els nostres dies!) la música mitjançant l’estudi de la teoría pot fer-nos aprendre més ràpidament. Ignorar aquest coneixement ens obliga a reinventar la roda cada vegada que intentem aprendre una cosa nova, i d’altra banda a ignorar tots els camins que s’han traçat anteriorment. La informació és poder.

Donat que la informació musical és a tots els racons d’internet i cada vegada és més fàcil accedir-hi, el més lògic seria pensar que el nivell global dels músics avui fos més alt que abans de l’existència del ciberespai. Al contrari, tot i que hi ha molts bons músics, no sembla que estiguem en una época de hiper-virtuosisme, i si tot aquest coneixement és accessible gratuïtament, ens hauríem de preguntar també: per què les universitats i conservatoris de música segueixen prosperant? Per què el nou paradigma no ha enfonsat l’educació musical formal?

L’educació musical integral és generalment el procés de contextualitzar tota aquesta informació que podem trobar escampada per internet en coneixement. Per a poder dir que coneixem quelcom, ha d’estar justificat per l’evidència, la informació o l’anàlisi. També ha de ser un coneixement «veritable», i per tant, validat i justificat per alguna institució o algú. La informació ha d’anar acompanyada d’alguna mena de guía o embastida (en termes de Lev Vigotsky) per a que es converteixi en coneixement significatiu. Podem mirar tots els videos de YouTube sobre com composar o tocar un instrument, però si no passem un temps significatiu amb la informació per poder païr-la, probablement no aprendrem res. És relativament fàcil trobar contingut inspirador al ciberespai, però és una mica més difícil internalitzar-lo i convertir-lo en un aprenentatge significatiu.

SHARE
Previous articleLlàgrimes sota el focus
Next articleDramaticemos

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here